L’any que va canviar la meva vida

(por Laura Pla)
toujourslaura@gmail.com
Erasmus Groningen (febrer – juny 2002)

Jo no n’estava segura, gens ni mica. Era una aventura, una cosa que no havia provat mai. Per un cantó, m’atreia la idea del viatge, però per l’altra, em sentia inexperta, insegura, plena de dubtes i contradiccions. Tenia vint primaveres en aquell moment, i vint tipus de pors diferents. En l’instant de prendre la decisió, no vaig tenir cap problema; veia llunyà el dia del viatge, era com un miratge vist des de lluny. A mesura que el temps passava, augmentava l’ànsia, que es feia viva a través del meu cor, més precisament, em sentia com si tingués una inflamació de la pell vermella d’aquest. Preparatius, cartes, trucades, converses interminables sobre els pros i contres de l’experiència: eren petites pedres que em permetien travessar aquest riu d’aigua gèlida.

La primera contracció va ser quan vaig començar a fer el curs de llengua: holandès. Em trobava envoltada d’ànimes com la meva: curioses, alegres i plenes de pors al mateix temps. Cada dia tres hores de pura teràpia de xoc. Era com una classe d’astronautes, cadascú amb la seva bombolleta al cap mirant els del seu voltant amb ulls que parlaven per si sols, i deien: “no només a mi m’ha agafat la curiositat de viure a la lluna”. Sí, Holanda era com la lluna per a nosaltres, i el curs d’holandès era un curs accelerat de respiració assistida. Més endavant ens n’adonaríem, de la importància que té cada inhalació d’aire, cada moment viscut, cada fotografia mental, clavades amb xinxetes invisibles dintre la ment, perpètuament. És curiós com de vegades es necessita distanciar-se del fil argumental que ens ve dictat (bàsicament, creiem que ens ve dictat) per adonar-nos de tantes coses. Un viatge físic que permet fer-ne un de mental.

Així doncs, ja estàvem preparats per l’enviament espacial, cadascú en un punt cardinal diferent d’aquella lluna anomenada Holanda. A mi em va tocar Groningen. El dia del llançament, aquella destinació per a mi no tenia més connotació que la d’Erasmus i, al seu torn, Erasmus no tenia més connotació que la de viatge. Tot i que els nervis van fer acte de presència, el llançament va ser un èxit, això si, l’aterratge no tant. Em sentia lluny de casa; una sensació estranyíssima creixia dins meu. Mirava al meu voltant i era com si els meus ulls estiguessin observant un quadre d’una realitat palpable. El meu cos i la meva ment s’adonaven que aquell indret seria clau en la meva vida; estaria condemnada a arrossegar-lo eternament.

Cada esguard m’il·luminava parts del decorat on havia de posar en escena la meva vida a partir d’aquell moment i durant els propers cinc mesos. Les llàgrimes em venien als ulls amb una força tsunàmica. Què hi feia jo en un lloc com aquell? Com havia arribat jo a aquella situació? Dins el meu cap ressonava una idea: jo que estava tant tranquil·la a Barcelona… i ara… vagant per una ciutat que m’és completament desconeguda, sense conèixer ningú…

Que us puc explicar perquè entengueu el que va arribar a significar l’Erasmus? Us podria omplir pàgines i més pàgines sobre on estava situada la meva residència, com estaven distribuïdes les habitacions, quins bars eren els que solíem freqüentar, quant costava una cervesa durant la Happy Hour quan hi havia la nit dels estudiants Erasmus, quantes festes vàrem fer a les residències, quantes vegades vaig caure amb bici, quins eren els meus Coffee Shops preferits, com es diu gràcies en holandès, què donaven al banc quan anaves a obrir un compte corrent, com els estudiants Erasmus estrangers no entenien perquè sempre hi havia algun espanyol que, quan anàvem tots junts cap al centre en bicicleta, cridava “Chanquete ha muerto!” mentre els altres paisans xiulaven una cançó… I amb aquestes preguntes sense resposta, us deixo la porta entreoberta perquè les contesteu vosaltres mateix@s…
El que sí que vull explicar és perquè l’Erasmus va marcar un abans i un després. Diguem-ne que el motiu va ser la inauguració d’un nou capítol vital en el llibre de la meva vida, capítol que s’enllaçaria posteriorment amb d’altres tan importants com aquest.

A Holanda, els dies duraven 48 hores, almenys aquesta era la sensació que tenia. Cada dia era com tres mesos comprimits del meu passat, un pou inesgotable de fets, emocions, coneixences, descobriments i passions, tot tenyit d’un color taronja (holandès). Però, d’entre totes les coses n’hi va haver una que va sobresortir més que les altres, l’amistat. Va ser allí on vaig descobrir el vertader sentit d’aquesta paraula. Els amics eren la família, érem nàufrags en una barca anomenada Erasmus, la torre de Babel europea, tot i que teníem el nostre esperanto: l’anglès.

Les pràctiques les feia a la biblioteca de la facultat de lletres, envoltada per Petrarca, Dante, Baudelaire, Flaubert, Novalis, Leopardi, Hesse, Kundera, i Cortázar, entre altres. Cada un d’ells sortia acompanyat d’un estudiant que, abans de partir, em passava a saludar pel taulell de préstec per comunicar-me la seva voluntat de passejar amb algun d’aquests personatges. Així doncs, jo ho registrava i els desitjava que tinguessin un bon dia.

A mesura que passava el temps, el miratge s’anava desdibuixant, cada cop arribaven més noticies de la Terra; la vida anterior s’estava recuperant del coma i, d’aquesta manera, condemnava a mort la meva vida present, irrevocablement. Sabia que el meu temps allí s’estava acabant, que aquell viatge-somni es clausurava, per sempre. Havíem viscut en un indret mutant, en canvi constant; nosaltres érem tan sols una petjada més. En uns mesos, aquella habitació on havia viscut tantes coses i tantes coses m’havien viscut, seria d’una altra persona, la qual viuria en un altre món il·lusori i volàtil, tant con el meu.

Recordo l’última setmana abans de morir. Tenia aquest avantatge, sabia que s’acabava aquella vida, i tenia l’oportunitat d’anar als llocs dels quals em volia acomiadar, i dir les coses que volia dir a cadascú dels qui van compartir amb mi aquell viatge-somni. El dia de l’acomiadament va haver-hi una pluja d’estels que es va escampar per tot el planeta. Aquestes estrelles van crear una nova constel·lació i de tant en tant encara es mouen per acostar-se o separar-se unes de les altres.

Ara, si tanco els ulls, puc encara fer el recorregut del centre de Groningen fins a la meva residència. Recordo amb memòria fotogràfica cada detall, cada línia pintada a terra, cada arbre mal col·locat, cada encreuament de carrers. Així puc dir que la màquina del temps existeix, ja que jo hi he viatjat, molts cops.

Laura Pla
toujourslaura@gmail.com

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s